Sin ser, ni oir, ni dar

''Acostumbrado a escapar de la realidad
perdí el sentido del camino
y envejecí cien años más de tanto andar
perdido''

...nihilista a Barcelona

Anem a més?

Poeta en Granada

Segona festa nihilista

Si l'esperaveu, ja està ací.

Si la buscaveu l'heu encontrat.

Arriba la calor i els nihilistes en ganes d'armar-la.

El proper dijous 29 de maig tindrà lloc la segona festa nihilista de la nostra era. Serà en alguna ubicació del barri, probablement prop de la Guardia Civil (per allò de l'emoció). Seguirem informant.

Tots aquells kraneos, sers, entes,.. o com vulgueu denominar-vos, amb petit esperit nihilista, això si, i sobretot que us abellisca passar-ho d'allò més divertit amb uns quants destrellatas, esteu convidats a aquesta inoblidable nit que comptarà amb la presència de tres veus inoblidables que faran vibrar als assistents amb la interpretació del Nessun Dorma.

Va de bò.

I en som més

Despertes un dia de sobte, obris el ulls i mires tot el que t'envolta. I és el de sempre.

Aquell vell cartell dels burning per al que el temps no passa, aquell pin comprat a Bologna sense saber molt bé per qué o aquell altre que comprares als primers anys de carrera a un home republicà que va ser capaç d'adintrar-se a la cafeteria de la facultad d'historia mentre les cervesses o el café, no recorde ben bé, corrien a raudals per damunt de totes i cadascuna de les taules.

Tot rau de la mateixa manera que fa un any.

Pegues la volta i continues dormint, fent temps per a dinar, sentint les primeres noticies del teu dia, tornes a tancar els ulls intentant dormir, apurant els minuts que et resten per a sortir al món per a ser social.

T'inquietes per alguna noticia absurda, penses que com pot haver gent així, i et mires, et quedes tranquil, ets igual.

I una merda!!

Despertes i escoltes amb atenció. Com pot haver gent així? Mai se'ns ha ocorregut engantxar-nos a un miler de globus d'heli i volar...

Et sorprens quan escoltes en aquell transistor que un rector brasileny s'ha engantxat a uns globus d'heli, fa ja una setmana i, encara no ha baixa't. Penses en allò que pensava el personatge que va idear està, no sé ben bé com definir-la, però estupidessa està bé.

L'heli puja i puja... però hi ha caps que no entenen.

Despertes i busques noticies als periodics, pareix que somniaves, però no, a internet ja hi ha tot un seguit d'escrits a forums on es comenta la noticia. Al youtube trobes una versió d'aquella bonica cançò ''somewhere over the rainbow'' amb les imatges del rector pujant al cèl.

No entens res, però et quedes satisfet trobes idees més estúpides que les que tu tens al cap. Tu intentes trobar inquietuds, però hi ha gent que, amb tots els meus respectes, és gilipolla.

Tu et preocupes i passes una mala nit perque la teua bici, aquella vella bicicleta que ha estat en tu tota la vida, aquella amb la que vas apendre a anar, aquella que t'ha acompanyat tots els anys de carrera, aquella bici que és més que una filla, s'ha trencat i probablement no et permetrà fer allò que, justament ara fa un any feies i, no és altra cosa que anar a Port Sa Playa a no saps ben bé qué, però que era una inquietud, com pintar un moble o jugar a futbol la vesprada de dimarts, era alguna cosa per a fer. I açò és el que et preocupa.

I el més trist de tot açò es que penses que noticies d'estes no tornen a ocorrer en molt de temps, però al dia següent et despertes i escoltes com Pajares ha atracat un bufet d'advocats amb una pistola de joguet. I ara si que no tens paraules per a explicar res, no entens res.

Sols et ve al cap aquell inmigrant mexicà que va entrar a l'embaixada dels EEUU, amb un cartell penjat en el que es podia llegir allò de 'soy, luego existo'. I no es necessari pensar res més.

Ideario

Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.
Me da pena la vida, los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.
Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.
Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.
Me entristecen quienes me venden clines
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.
Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.
Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.

Francisco M. Ortega Palomares

Arriba el moro Maclet

L'agrupació Nihilista de Benimaclet té el gust de convidar-vos al tradicional CARNESTOLTES DE BENIMACLET, que té lloc anualment a l'actual barri de Benimaclet de la ciutat de València, antic poble absorbit per la ciutat, però que conserva inalterables el seu tarannà popular i la seua particular capacitat d'organització.

Enguany se celebra el X Aniversari de l'ARRIBADA DEL MORO MACLET, pas previ a la PROCLAMACIÓ DE LA INDEPENDÈNCIA del Califat de Benimaclet, que com sempre anirà a càrrec d'un il.lustre personatge del poble.

Programa d'actes:

XX ARRIBADA DEL MORO MACLET

CARNESTOLTES A BENIMACLET

Divendres 22 de febrer

18.00 h. Festa infantil amb xocolatada i jocs a la seu de l’Assemblea.Taller de muixeranga per als xiquets a càrrec de la Muixeranga de València.

21.00 h. Sopar de Comares a la seu de l’Assemblea de Veïns de Benimaclet.(CONFIRMEU L’ASSISTÈNCIA T/620001950)

Dissabte 23 de febrer

19.00 h. Eixida de la cercavila des del local de l’Assemblea, amb elTirant, l’Ajuntament Carnestoltenc, la participació de gent disfressada del barri, les filades de moros, colles de muixeranguers i colles de dolçainers i tabaleters d’arreu del país.

TROBADA DE DOLÇAINA I TABAL- BENIMACLET 2008

“SENSE DOLÇAINA I TABAL NO HI HA REVOLUCIÓ”

20.00 H. Encontre del Tirant amb el Moro Maclet i els Dimonis de Benimaclet (a Baró Sant Petrillo-Leonor Jovani).

20.30 h. Proclamació de la independència del Califat de Benimaclet a la seu de l’Assemblea a càrrec d’una personalitat destacada del nostre país.

21.30 h. Sopar al local de l’Assemblea.

CARNESTOLTES 2008

ORGANITZADOR: Assemblea de Veïns de Benimaclet

Vikings

Després d'uns dies de sol i platja a la calurosa Stockholm, nosaltres, els nihilistes, tornem a fer vida de poble, vida de Benimaclet, poble i pobles diferents als escandinaus; com deia Montxo, un home que ens tenia a nosaltres com a únics amics al barco; els pobles allí tenem vida propia, ací tenen farmacia.

Montxo, sempre hem cregut que ets un narcotraficant gallec, però mai t'ho diguèrem. Demà o tal volta hui, aniré a aquella tenda de 'cordes' que té Lola enfront de les Torres de Quart, tinc curiositat per veure que és exactament allò que ens vas explicar.

Però tot açò fou la última nit, i en van ser tres més.

Arribàrem a aquella estació d'aeroports en un vol de 20 persones, la ciutat estava buida de sers semblants a nosaltres, erem únics, sempre ho som. Vam ingerir gran quantitat de café, creïem que anavem a passar la nit en vela, però en arribar a l'alberg i després de 2 hores seguts als sofàs de la recepció la rubia que allí laborava ens va cedir gratuïtament una habitació per a dipositar el nostre cansament sota uns llits sense llençols. No podiem dormir i la locura s'apoderà per una estona del nostre cervell. Per una estona? No estic segur.

Al matí, la senyora de la netetja obrí de sobte la porta de la 342 i una forta olor la va invaïr. Va cridar Huten Maren o algo així, sempre em cregut que va dir: 'ostia puta quina olor', però mai ho sabrem. I passetjàrem, passetjàrem tot el dia per la ciutat, estiguèrem desperts fins a la nit. Al dia següent anarem cap a la salvació, un lloc on la pau i la tranquil·litat va fer que per la nit decidírem ingerir cervessa a raudals i buscar un lloc on deixar lliure la bogeria que ens eixos moments ens invaïa.

Where is the punks bars? -preguntàvem a la gent. Vam coneixer a Joy i es va quedar amb nosaltres. Joy era una nativa que la setmana abans havia anat a la India a comprar tabac i ens l'oferia, estava esperant al seu amor, però amb nosaltres s'ho passava millor.

Lo que va passar abans i despres és molt llarg d'explicar.

Dissabte vam recorrer una de les 23 illes que té Estocolm i per la nit anàrem a ca Patricia a vore com una crupier desplomava a un inocent estocolmià. Aquell vaixell havia canviat en 24 hores. Els escandinaus es deixaven milions de corones apostant a numeros que mai coincidien amb els que deia aquella ruleta made in Las Vegas. Quasi apostem 10 corones, si ho arribem a fer, hui, eixe calurós vaixell, seria nostre. Això i els uit milions de corones en hectàrees d'aquell cementiri.

I tornarem, estem per ací esperant algun dia en que tornem a deixar vagar els nostres cosos per algun lloc del món que, com Estocolm, estiga buit de turistes.

Hei hei.

Som i serem.

Hem sigut, som i serem. Per tu.

ERNESTO GUERRA

Ernesto Guerra és un home que decideix anar a Stockolm. Que queda a dinar a Benimaclet i menja 3 pizzes i beu 4 cerveses, tot açò mentre balla al ritme de la música de Chimo Bayo.

Ernesto Guerra puja a un avió i aterra a Skavsta on neva lleugerament, i per aixó ell creu que les carreteres del país estaran tallades. Ernesto Guerra també aplega a la capital i camina sota la fina pluja mentre escruta minuciosament el mapa que l'ha de guiar.

Després aplega a l'hostal i manté un herculi pols amb la recepcionista fins que aquesta cedeix embelesada davant el seu saber estar i aconsegueix passar la primera nit de franc. Ernesto Guerra també és un home lànguid durant el dia i que quan aplega la nit pateix una inextricable galvanització que el transforma per complet. Així mateix, és un personatge amb una patologia psicòtica obsessiva que el fa netejar-se les botes cada 5 segons i també n'és un ésser que amenaça de suicidar-se sobre les fredes aigues per la compulsió ratejadora de diners per a pagar-se el taxi d'alguna autòctona maquillada. Ernesto Guerra és una persona a la qual expulsen d'un local perquè l'acusen fal·laçment de beure una cervesa que indubtablement no és seua.

Ernesto Guerra és una persona que cau per les escales del metro i a qui la gent li fa fotos. És un xic que reclama la puresa del seu nom, ja siga a Suècia o a la Xina Popular. Ernesto Guerra és un home enamorat a qui han tirat del seu pis i que, a més, s'assembla a José d'Arimatea.

Ernesto Guerra balla música disco amb una caperutxa posada movent els braços rítmicament en posició perpendicular al seu cos. Després es perd de tornada a casa i plora desconsolat segut en un portal, lamentant-se amb una infinita tristesa traçada en el seu rostre.

Ernesto Guerra també li parla a les dones de Schopenhauer en alguns moments, en altres no xusca amb elles o convida a alemanyes contundents a conversar amb ell. O es fa amic de dos punkis que no ho són i que a més excedeixen els límits d'eixa apòcrifa afinitat per assaltar la seua llar amb nocturnitat i alcoholesia. També menja quilos d'hamburguesa o guanya quantioses xifres de diners jugant a les màquines escurabutxaques.

Però sobretot, Ernesto Guerra és un demiurg manipulador que fa creure a tot el món que a Escandinàvia fa fred.

Ernesto Guerra, en definitva, és un home que si poguera parlar diria soy, luego existo

Passeig

Dimecres 23 de gener, 19:30; serem.

My finger is on the button

Units per una tenda, que no una Quechua pasarem el cap d'any al poble de Benifairó de la Valldigna. Uns escasos 80 Km a 30 km/h, callats, amb el sol de cara i amb el Galloper (Unitat mòbil 1) feren que s'adonarem que som i serem, unes timides rises de volta en quant delataven el nostre comportament dels darrers mesos, som i serem com s'ha dit.

My finger is on the button, pam..., my finger is on the button pam, pam...

ViSca la vida.

Any nihilista per a tots.