Vikings

Després d'uns dies de sol i platja a la calurosa Stockholm, nosaltres, els nihilistes, tornem a fer vida de poble, vida de Benimaclet, poble i pobles diferents als escandinaus; com deia Montxo, un home que ens tenia a nosaltres com a únics amics al barco; els pobles allí tenem vida propia, ací tenen farmacia.

Montxo, sempre hem cregut que ets un narcotraficant gallec, però mai t'ho diguèrem. Demà o tal volta hui, aniré a aquella tenda de 'cordes' que té Lola enfront de les Torres de Quart, tinc curiositat per veure que és exactament allò que ens vas explicar.

Però tot açò fou la última nit, i en van ser tres més.

Arribàrem a aquella estació d'aeroports en un vol de 20 persones, la ciutat estava buida de sers semblants a nosaltres, erem únics, sempre ho som. Vam ingerir gran quantitat de café, creïem que anavem a passar la nit en vela, però en arribar a l'alberg i després de 2 hores seguts als sofàs de la recepció la rubia que allí laborava ens va cedir gratuïtament una habitació per a dipositar el nostre cansament sota uns llits sense llençols. No podiem dormir i la locura s'apoderà per una estona del nostre cervell. Per una estona? No estic segur.

Al matí, la senyora de la netetja obrí de sobte la porta de la 342 i una forta olor la va invaïr. Va cridar Huten Maren o algo així, sempre em cregut que va dir: 'ostia puta quina olor', però mai ho sabrem. I passetjàrem, passetjàrem tot el dia per la ciutat, estiguèrem desperts fins a la nit. Al dia següent anarem cap a la salvació, un lloc on la pau i la tranquil·litat va fer que per la nit decidírem ingerir cervessa a raudals i buscar un lloc on deixar lliure la bogeria que ens eixos moments ens invaïa.

Where is the punks bars? -preguntàvem a la gent. Vam coneixer a Joy i es va quedar amb nosaltres. Joy era una nativa que la setmana abans havia anat a la India a comprar tabac i ens l'oferia, estava esperant al seu amor, però amb nosaltres s'ho passava millor.

Lo que va passar abans i despres és molt llarg d'explicar.

Dissabte vam recorrer una de les 23 illes que té Estocolm i per la nit anàrem a ca Patricia a vore com una crupier desplomava a un inocent estocolmià. Aquell vaixell havia canviat en 24 hores. Els escandinaus es deixaven milions de corones apostant a numeros que mai coincidien amb els que deia aquella ruleta made in Las Vegas. Quasi apostem 10 corones, si ho arribem a fer, hui, eixe calurós vaixell, seria nostre. Això i els uit milions de corones en hectàrees d'aquell cementiri.

I tornarem, estem per ací esperant algun dia en que tornem a deixar vagar els nostres cosos per algun lloc del món que, com Estocolm, estiga buit de turistes.

Hei hei.

Som i serem.

Hem sigut, som i serem. Per tu.

ERNESTO GUERRA

Ernesto Guerra és un home que decideix anar a Stockolm. Que queda a dinar a Benimaclet i menja 3 pizzes i beu 4 cerveses, tot açò mentre balla al ritme de la música de Chimo Bayo.

Ernesto Guerra puja a un avió i aterra a Skavsta on neva lleugerament, i per aixó ell creu que les carreteres del país estaran tallades. Ernesto Guerra també aplega a la capital i camina sota la fina pluja mentre escruta minuciosament el mapa que l'ha de guiar.

Després aplega a l'hostal i manté un herculi pols amb la recepcionista fins que aquesta cedeix embelesada davant el seu saber estar i aconsegueix passar la primera nit de franc. Ernesto Guerra també és un home lànguid durant el dia i que quan aplega la nit pateix una inextricable galvanització que el transforma per complet. Així mateix, és un personatge amb una patologia psicòtica obsessiva que el fa netejar-se les botes cada 5 segons i també n'és un ésser que amenaça de suicidar-se sobre les fredes aigues per la compulsió ratejadora de diners per a pagar-se el taxi d'alguna autòctona maquillada. Ernesto Guerra és una persona a la qual expulsen d'un local perquè l'acusen fal·laçment de beure una cervesa que indubtablement no és seua.

Ernesto Guerra és una persona que cau per les escales del metro i a qui la gent li fa fotos. És un xic que reclama la puresa del seu nom, ja siga a Suècia o a la Xina Popular. Ernesto Guerra és un home enamorat a qui han tirat del seu pis i que, a més, s'assembla a José d'Arimatea.

Ernesto Guerra balla música disco amb una caperutxa posada movent els braços rítmicament en posició perpendicular al seu cos. Després es perd de tornada a casa i plora desconsolat segut en un portal, lamentant-se amb una infinita tristesa traçada en el seu rostre.

Ernesto Guerra també li parla a les dones de Schopenhauer en alguns moments, en altres no xusca amb elles o convida a alemanyes contundents a conversar amb ell. O es fa amic de dos punkis que no ho són i que a més excedeixen els límits d'eixa apòcrifa afinitat per assaltar la seua llar amb nocturnitat i alcoholesia. També menja quilos d'hamburguesa o guanya quantioses xifres de diners jugant a les màquines escurabutxaques.

Però sobretot, Ernesto Guerra és un demiurg manipulador que fa creure a tot el món que a Escandinàvia fa fred.

Ernesto Guerra, en definitva, és un home que si poguera parlar diria soy, luego existo

Passeig

Dimecres 23 de gener, 19:30; serem.

My finger is on the button

Units per una tenda, que no una Quechua pasarem el cap d'any al poble de Benifairó de la Valldigna. Uns escasos 80 Km a 30 km/h, callats, amb el sol de cara i amb el Galloper (Unitat mòbil 1) feren que s'adonarem que som i serem, unes timides rises de volta en quant delataven el nostre comportament dels darrers mesos, som i serem com s'ha dit.

My finger is on the button, pam..., my finger is on the button pam, pam...

ViSca la vida.

Any nihilista per a tots.