I continuen passant els dies.
Arribes a la certessa que algun dia seràs alguna cosa en esta vida. I t'ho creus.
Penses que és possible i penses en com arribar, però fracasses abans de començar. Pots intentar-ho, algun dia arribaràs al final del camí que t'has plantetjat, però mai podràs negar el teu passat nihilista. Et fas major i un ser més social, arribes a la conclusió de que tot ha valgut la pena, al final has trobat el que dessitjaves, casar-te, tindre pis i cotxe, ser el que tots son.
Decideixes comprar un pis, el cotxe i casar-te. Et plantetges deixar el teu pis d'estudiants als trenta-cinc anys i tornar al poble. Per fí -penses. Però arriba el dia del teu enllaç, i penses en veu alta: "és com casar-me jo i no anar a la boda" i ho fas.
Alguna cosa tens al cervell que et fa quedar-te infinitament al pis d'estudiants de tota la vida, amb la nevera en la que permanentment hi han quatre tuperwares buits, un parell d'ous caducats i alguna cosa més en dubtós estat de conservació. Et quedes fen-te un café al bar de l'Uruguaia d'ulls blaus i renuncies a tot.
I penses per qué, però son eixes quatre maleïdes paraules que mai han eixit del teu cap.
1 comentari:
Home la nevera esta aseaeta....pero es que esta buida!!
Blasco jo ja t´ha convidat a sopar, que tinc unes poquetes coses mes, ara que els meus pensaments no son tan profunds....jo si vols ja t´ha dit hasta el que vaig a fer de sopar, weno fare tambe una amanida per a que ningu es quede en fam, que aixo no es boooo
Publica un comentari a l'entrada