II aniversari

Sin ser, ni oir, ni dar

''Acostumbrado a escapar de la realidad
perdí el sentido del camino
y envejecí cien años más de tanto andar
perdido''

...nihilista a Barcelona

Anem a més?

Poeta en Granada

Segona festa nihilista

Si l'esperaveu, ja està ací.

Si la buscaveu l'heu encontrat.

Arriba la calor i els nihilistes en ganes d'armar-la.

El proper dijous 29 de maig tindrà lloc la segona festa nihilista de la nostra era. Serà en alguna ubicació del barri, probablement prop de la Guardia Civil (per allò de l'emoció). Seguirem informant.

Tots aquells kraneos, sers, entes,.. o com vulgueu denominar-vos, amb petit esperit nihilista, això si, i sobretot que us abellisca passar-ho d'allò més divertit amb uns quants destrellatas, esteu convidats a aquesta inoblidable nit que comptarà amb la presència de tres veus inoblidables que faran vibrar als assistents amb la interpretació del Nessun Dorma.

Va de bò.

I en som més

Despertes un dia de sobte, obris el ulls i mires tot el que t'envolta. I és el de sempre.

Aquell vell cartell dels burning per al que el temps no passa, aquell pin comprat a Bologna sense saber molt bé per qué o aquell altre que comprares als primers anys de carrera a un home republicà que va ser capaç d'adintrar-se a la cafeteria de la facultad d'historia mentre les cervesses o el café, no recorde ben bé, corrien a raudals per damunt de totes i cadascuna de les taules.

Tot rau de la mateixa manera que fa un any.

Pegues la volta i continues dormint, fent temps per a dinar, sentint les primeres noticies del teu dia, tornes a tancar els ulls intentant dormir, apurant els minuts que et resten per a sortir al món per a ser social.

T'inquietes per alguna noticia absurda, penses que com pot haver gent així, i et mires, et quedes tranquil, ets igual.

I una merda!!

Despertes i escoltes amb atenció. Com pot haver gent així? Mai se'ns ha ocorregut engantxar-nos a un miler de globus d'heli i volar...

Et sorprens quan escoltes en aquell transistor que un rector brasileny s'ha engantxat a uns globus d'heli, fa ja una setmana i, encara no ha baixa't. Penses en allò que pensava el personatge que va idear està, no sé ben bé com definir-la, però estupidessa està bé.

L'heli puja i puja... però hi ha caps que no entenen.

Despertes i busques noticies als periodics, pareix que somniaves, però no, a internet ja hi ha tot un seguit d'escrits a forums on es comenta la noticia. Al youtube trobes una versió d'aquella bonica cançò ''somewhere over the rainbow'' amb les imatges del rector pujant al cèl.

No entens res, però et quedes satisfet trobes idees més estúpides que les que tu tens al cap. Tu intentes trobar inquietuds, però hi ha gent que, amb tots els meus respectes, és gilipolla.

Tu et preocupes i passes una mala nit perque la teua bici, aquella vella bicicleta que ha estat en tu tota la vida, aquella amb la que vas apendre a anar, aquella que t'ha acompanyat tots els anys de carrera, aquella bici que és més que una filla, s'ha trencat i probablement no et permetrà fer allò que, justament ara fa un any feies i, no és altra cosa que anar a Port Sa Playa a no saps ben bé qué, però que era una inquietud, com pintar un moble o jugar a futbol la vesprada de dimarts, era alguna cosa per a fer. I açò és el que et preocupa.

I el més trist de tot açò es que penses que noticies d'estes no tornen a ocorrer en molt de temps, però al dia següent et despertes i escoltes com Pajares ha atracat un bufet d'advocats amb una pistola de joguet. I ara si que no tens paraules per a explicar res, no entens res.

Sols et ve al cap aquell inmigrant mexicà que va entrar a l'embaixada dels EEUU, amb un cartell penjat en el que es podia llegir allò de 'soy, luego existo'. I no es necessari pensar res més.

Ideario

Me da vértigo el punto muerto
y la marcha atrás,
vivir en los atascos,
los frenos automáticos y el olor a gasoil.
Me angustia el cruce de miradas
la doble dirección de las palabras
y el obsceno guiñar de los semáforos.
Me da pena la vida, los cambios de sentido,
las señales de stop y los pasos perdidos.
Me agobian las medianas,
las frases que están hechas,
los que nunca saludan y los malos profetas.
Me fatigan los dioses bajados del Olimpo
a conquistar la Tierra
y los necios de espíritu.
Me entristecen quienes me venden clines
en los pasos de cebra,
los que enferman de cáncer
y los que sólo son simples marionetas.
Me aplasta la hermosura
de los cuerpos perfectos,
las sirenas que ululan en las noches de fiesta,
los códigos de barras,
el baile de etiquetas.
Me arruinan las prisas y las faltas de estilo,
el paso obligatorio, las tardes de domingo
y hasta la línea recta.
Me enervan los que no tienen dudas
y aquellos que se aferran
a sus ideales sobre los de cualquiera.
Me cansa tanto tráfico
y tanto sinsentido,
parado frente al mar mientras que el mundo gira.

Francisco M. Ortega Palomares

Arriba el moro Maclet

L'agrupació Nihilista de Benimaclet té el gust de convidar-vos al tradicional CARNESTOLTES DE BENIMACLET, que té lloc anualment a l'actual barri de Benimaclet de la ciutat de València, antic poble absorbit per la ciutat, però que conserva inalterables el seu tarannà popular i la seua particular capacitat d'organització.

Enguany se celebra el X Aniversari de l'ARRIBADA DEL MORO MACLET, pas previ a la PROCLAMACIÓ DE LA INDEPENDÈNCIA del Califat de Benimaclet, que com sempre anirà a càrrec d'un il.lustre personatge del poble.

Programa d'actes:

XX ARRIBADA DEL MORO MACLET

CARNESTOLTES A BENIMACLET

Divendres 22 de febrer

18.00 h. Festa infantil amb xocolatada i jocs a la seu de l’Assemblea.Taller de muixeranga per als xiquets a càrrec de la Muixeranga de València.

21.00 h. Sopar de Comares a la seu de l’Assemblea de Veïns de Benimaclet.(CONFIRMEU L’ASSISTÈNCIA T/620001950)

Dissabte 23 de febrer

19.00 h. Eixida de la cercavila des del local de l’Assemblea, amb elTirant, l’Ajuntament Carnestoltenc, la participació de gent disfressada del barri, les filades de moros, colles de muixeranguers i colles de dolçainers i tabaleters d’arreu del país.

TROBADA DE DOLÇAINA I TABAL- BENIMACLET 2008

“SENSE DOLÇAINA I TABAL NO HI HA REVOLUCIÓ”

20.00 H. Encontre del Tirant amb el Moro Maclet i els Dimonis de Benimaclet (a Baró Sant Petrillo-Leonor Jovani).

20.30 h. Proclamació de la independència del Califat de Benimaclet a la seu de l’Assemblea a càrrec d’una personalitat destacada del nostre país.

21.30 h. Sopar al local de l’Assemblea.

CARNESTOLTES 2008

ORGANITZADOR: Assemblea de Veïns de Benimaclet

Vikings

Després d'uns dies de sol i platja a la calurosa Stockholm, nosaltres, els nihilistes, tornem a fer vida de poble, vida de Benimaclet, poble i pobles diferents als escandinaus; com deia Montxo, un home que ens tenia a nosaltres com a únics amics al barco; els pobles allí tenem vida propia, ací tenen farmacia.

Montxo, sempre hem cregut que ets un narcotraficant gallec, però mai t'ho diguèrem. Demà o tal volta hui, aniré a aquella tenda de 'cordes' que té Lola enfront de les Torres de Quart, tinc curiositat per veure que és exactament allò que ens vas explicar.

Però tot açò fou la última nit, i en van ser tres més.

Arribàrem a aquella estació d'aeroports en un vol de 20 persones, la ciutat estava buida de sers semblants a nosaltres, erem únics, sempre ho som. Vam ingerir gran quantitat de café, creïem que anavem a passar la nit en vela, però en arribar a l'alberg i després de 2 hores seguts als sofàs de la recepció la rubia que allí laborava ens va cedir gratuïtament una habitació per a dipositar el nostre cansament sota uns llits sense llençols. No podiem dormir i la locura s'apoderà per una estona del nostre cervell. Per una estona? No estic segur.

Al matí, la senyora de la netetja obrí de sobte la porta de la 342 i una forta olor la va invaïr. Va cridar Huten Maren o algo així, sempre em cregut que va dir: 'ostia puta quina olor', però mai ho sabrem. I passetjàrem, passetjàrem tot el dia per la ciutat, estiguèrem desperts fins a la nit. Al dia següent anarem cap a la salvació, un lloc on la pau i la tranquil·litat va fer que per la nit decidírem ingerir cervessa a raudals i buscar un lloc on deixar lliure la bogeria que ens eixos moments ens invaïa.

Where is the punks bars? -preguntàvem a la gent. Vam coneixer a Joy i es va quedar amb nosaltres. Joy era una nativa que la setmana abans havia anat a la India a comprar tabac i ens l'oferia, estava esperant al seu amor, però amb nosaltres s'ho passava millor.

Lo que va passar abans i despres és molt llarg d'explicar.

Dissabte vam recorrer una de les 23 illes que té Estocolm i per la nit anàrem a ca Patricia a vore com una crupier desplomava a un inocent estocolmià. Aquell vaixell havia canviat en 24 hores. Els escandinaus es deixaven milions de corones apostant a numeros que mai coincidien amb els que deia aquella ruleta made in Las Vegas. Quasi apostem 10 corones, si ho arribem a fer, hui, eixe calurós vaixell, seria nostre. Això i els uit milions de corones en hectàrees d'aquell cementiri.

I tornarem, estem per ací esperant algun dia en que tornem a deixar vagar els nostres cosos per algun lloc del món que, com Estocolm, estiga buit de turistes.

Hei hei.

Som i serem.

Hem sigut, som i serem. Per tu.

ERNESTO GUERRA

Ernesto Guerra és un home que decideix anar a Stockolm. Que queda a dinar a Benimaclet i menja 3 pizzes i beu 4 cerveses, tot açò mentre balla al ritme de la música de Chimo Bayo.

Ernesto Guerra puja a un avió i aterra a Skavsta on neva lleugerament, i per aixó ell creu que les carreteres del país estaran tallades. Ernesto Guerra també aplega a la capital i camina sota la fina pluja mentre escruta minuciosament el mapa que l'ha de guiar.

Després aplega a l'hostal i manté un herculi pols amb la recepcionista fins que aquesta cedeix embelesada davant el seu saber estar i aconsegueix passar la primera nit de franc. Ernesto Guerra també és un home lànguid durant el dia i que quan aplega la nit pateix una inextricable galvanització que el transforma per complet. Així mateix, és un personatge amb una patologia psicòtica obsessiva que el fa netejar-se les botes cada 5 segons i també n'és un ésser que amenaça de suicidar-se sobre les fredes aigues per la compulsió ratejadora de diners per a pagar-se el taxi d'alguna autòctona maquillada. Ernesto Guerra és una persona a la qual expulsen d'un local perquè l'acusen fal·laçment de beure una cervesa que indubtablement no és seua.

Ernesto Guerra és una persona que cau per les escales del metro i a qui la gent li fa fotos. És un xic que reclama la puresa del seu nom, ja siga a Suècia o a la Xina Popular. Ernesto Guerra és un home enamorat a qui han tirat del seu pis i que, a més, s'assembla a José d'Arimatea.

Ernesto Guerra balla música disco amb una caperutxa posada movent els braços rítmicament en posició perpendicular al seu cos. Després es perd de tornada a casa i plora desconsolat segut en un portal, lamentant-se amb una infinita tristesa traçada en el seu rostre.

Ernesto Guerra també li parla a les dones de Schopenhauer en alguns moments, en altres no xusca amb elles o convida a alemanyes contundents a conversar amb ell. O es fa amic de dos punkis que no ho són i que a més excedeixen els límits d'eixa apòcrifa afinitat per assaltar la seua llar amb nocturnitat i alcoholesia. També menja quilos d'hamburguesa o guanya quantioses xifres de diners jugant a les màquines escurabutxaques.

Però sobretot, Ernesto Guerra és un demiurg manipulador que fa creure a tot el món que a Escandinàvia fa fred.

Ernesto Guerra, en definitva, és un home que si poguera parlar diria soy, luego existo

Passeig

Dimecres 23 de gener, 19:30; serem.

My finger is on the button

Units per una tenda, que no una Quechua pasarem el cap d'any al poble de Benifairó de la Valldigna. Uns escasos 80 Km a 30 km/h, callats, amb el sol de cara i amb el Galloper (Unitat mòbil 1) feren que s'adonarem que som i serem, unes timides rises de volta en quant delataven el nostre comportament dels darrers mesos, som i serem com s'ha dit.

My finger is on the button, pam..., my finger is on the button pam, pam...

ViSca la vida.

Any nihilista per a tots.

El temps passa... i és quan portaves la clenxa al costat.

Càntics de falsedat i silenci.*

Podem observar que en algun temps algú de nosaltres ens oferia la seua part més apolínea, però al mateix temps, igualment dionisíaca.

Pot ser no s'albirava el nihilisme.

Podem; sí sí, podem. I continuarem. Però sempre amb indiferència




I serem.




Salut Nihilista.

Article en col·laboració lisèrgico-almaresca.

A l'espera de la conversa

" Peus dice:
ie frasno; no puc anar a fer calcio, però si birres; ens vegem allí (quintos) vora les nou. vale?

Peus dice:
Blasco: vale hewtx tranquil no et preocupes

Peus dice:
hewtx: sabia que ho entendries

Peus dice:
blasco: clar que si, eres un tio de puta mare home

Peus dice:
hewtx: ho se, i això que soc humil

Peus dice:
blasco: vale t'espere allí

Peus dice:
hewtx: allí estaré

Peus dice:
blasco: un abraç tio

Peus dice:
hewtx: un abraç amic

Peus dice:
blasco: salut nihilista

Peus dice:
hewtx: idem "

*Conversa de Messenger

I Festa Nihilista

Benvolguda familia nihilista:

Després de dos dures hores de debat als quintos, l'Agrupació Nihilista de Benimaclet convoca als socis i demés familia nihilista a una pròxima festa nihilista que tindrà lloc en la ciutat de València, a Benimaclet, en una data pròxima encara no fixada, però que previsiblement serà la primera setmana de desembre.

Així és. Una festa nihilista en la qual no hi han regles, sols una, cal anar disfressats d'algun personatge del film Big Lebowski. Pensem que és una meravellosa idea per a recuperar el nostre esperit nihilista que s'ha perdut un poc als darrers temps per qüestions laborals. Si, ara hi ha gent que treballa. De fet tots treballem. (¿?)

Però sense cap mena de dubte l'esperit continua i continuarà viu.

Que en penseu? Quina pot ser la ruta a seguir eixe dia?

Nihil ergo sum.

Homentge a la seu social

Gràcies al Glop per les nits inoblidables. I als creadors de la cançoneta, enhorabona.

Els Nihilistes som Glop.

Benimaclet és gran.

Papa jo vull ser torero

Una volta més, els nihilistes peguen el cante.

I és cert, dijous passat, a la plaça de torus de la Ciutat de Valéncia, part dels integrants nihilistes, ficaren en peu tota la plaça.

Ací es veu un moment estelar de l'actuació on es va poder sentir el 'Nihilism himn'. Les veus son les de Lisèrgic i macaguen. Recordeu que de moment, l´himne és el 'Sintonía de Briconsejo' de Bricomanía.

Dónde quedaron aquellas tardes de abril?

Un poble i una gent

La plaça del poble rau tranquil·la, silenciosa, necessitada d'un nou dia que no tardarà en ser. Enmig, la font, queta i tranquil·la també, acull uns matiners ocells que es refresquen amb l'aigua i banyen les seues plomes amb una tècnica molt acurada. Un agradable cant, fa despertar al poble i trencarà el silenci que durant unes hores ha cuidat el descans dels seus habitants, el cant dels ocells que juguen entre ells, impàvits a qualsevol fet que els rodeja, farà que els carrers tornen a estar a punt per a ser disfrutats, fresca melodia que donarà inici a un nou dia al poble de Benimaclet.

Son les set del matí i Benimaclet torna a nàixer.

El rector de l'església obri les portes i no tarden en arribar les primeres dones ataviades amb estrambòtics vestits negres, la peixatera arriba a la plaça amb el carro de peix que, minuts després, vendrà en la parada que té a la mateixa plaça, just davant de la font. El servei vint-i-quatre hores de la funerària no ha parat en tota la nit, però al matí és quan comença la feina de veritat i, l'home de negre que ha estat tota la nit, segut al sofà de l'entrada, deixa pas a dos belles senyoretes que faran el torn de dia, el torn més complicat, per que com tots sabem, la gent es mor a l'eixida del sol.

Tot continua tranquil al poble.

Com la nit.

El bosc

S'albira l'eixida del pou, d'eixe bosc frondós d'entrebancs diversos que ens fan variar el camí desitjat, o tal vegada no desitjat, simplement trobat. De tant en quant són xicotets detalls els que ens corprenen, però no deixen de ser vel·leïtats eventuals, placebos puntuals que ens allunyen momentàniament del decurs establert.

El pou, el bosc, ens abraça immutable, mentre nosaltres breguem, tal vegada per defecte, perque toca, no coratjosos ni vehements, sòlament ens deixem portar per l'enganyosa mansitud del corrent i per la capciosa quietud del vent.

Tanmateix, aconsegueix travessar els efímers dics i fer trontollar els fonaments .... encara que no per sempre. S'assentaran de nou ... i cauran de nou.

Mils de milions d'anys.

"Un día más me quedaré sentado aquí

en la penumbra de un jardín tan extraño.

Cae la tarde y me olvidé otra vez

de tomar una determinación"

No és més cert que abans. Però pasen els dies i s'aproxima el moment de plantejar-se el futur més pròxim. Que soparem? No.

Sentats veient com es consumeix el temps em pensat en que fer. Serem caça-recompenses. I no està mal, el nostre cervell comença a processar més informació de la que mai haviem sospitat. I és bonic en realitat.

Després d'intentar trobar qui va matar a Kennedy i no trobar-lo (sospitavem que estava a Barxeta) vam aconseguir trobar a Woody al centre de Roma i no dir-li res. Ara viatjarem al Peloponeso i trobarem al mal parit que ha cremat els boscos, al mal parit que no s'estima, perque no estimar els boscos és no estimar-se.

Esta és la nostra primera missió. Però esperem que no siga la única, però si tot va ocurrint com esperem, igual no hi hauran més feines ni més mal de caps, la recompensa és un milió.

I ja explicaré el significat de l'elecció.

Vale?!

Salut nihilista.

Nosaltres els Nihilistes (2)

I continuen passant els dies.

Arribes a la certessa que algun dia seràs alguna cosa en esta vida. I t'ho creus.

Penses que és possible i penses en com arribar, però fracasses abans de començar. Pots intentar-ho, algun dia arribaràs al final del camí que t'has plantetjat, però mai podràs negar el teu passat nihilista. Et fas major i un ser més social, arribes a la conclusió de que tot ha valgut la pena, al final has trobat el que dessitjaves, casar-te, tindre pis i cotxe, ser el que tots son.

Decideixes comprar un pis, el cotxe i casar-te. Et plantetges deixar el teu pis d'estudiants als trenta-cinc anys i tornar al poble. Per fí -penses. Però arriba el dia del teu enllaç, i penses en veu alta: "és com casar-me jo i no anar a la boda" i ho fas.

Alguna cosa tens al cervell que et fa quedar-te infinitament al pis d'estudiants de tota la vida, amb la nevera en la que permanentment hi han quatre tuperwares buits, un parell d'ous caducats i alguna cosa més en dubtós estat de conservació. Et quedes fen-te un café al bar de l'Uruguaia d'ulls blaus i renuncies a tot.

I penses per qué, però son eixes quatre maleïdes paraules que mai han eixit del teu cap.

Nosaltres els Nihilistes

No t'abellix fer res, però això no importa. Et despertes i mires per la finestra, i veus a aquells sers caminant per la vorera, sempre feliços allà on van. Son les cuatre de la vesprada i és lo que has fet durant tot el dia.

El cervell pensa en quatre paraules que no tenen sentit per a ningú, però si per a tu, paraules buides però plenes de significat. No, la meua ment no està en blanc -penses. Eixes quatre paraules fan que mires el sostre gitat, damunt del llit, fumant un cigarret i bevent alguna cosa que hi havia a la nevera mentre, inexplicablement, no es mou cap part del teu cos. Mires l'aranya que pasa i et creus superior, res més lluny de la realitat, tu no camines pel sostre.

I és cert.

Hores deduïnt per què sols tens al cervell eixes quatre maleïdes paraules.

Arriba el dia en que superes tot açò, et despertes i et venen al cap eixes quatre paraules. I creies que ja estava superat.

Creus que algun dia eixiràs d'eixe camí i n'agafaràs un altre millor, però ni el trobes ni et preocupa.

Penses en jugar a futbol i fer-te quintos, la millor idea que has tingut durant tot l'any es fer una camiseta de l'Agrupació Nihilista de Benimaclet.

Intentes fer alguna cosa i sols et ve al cap compendre el significat d'eixes quatre paraules. Quin serà el seu significat?

Preguntes per Carla però ha marxat.

Pasa el temps i em trobe sentat escrivint estes paraules, intentant ordenar el desgavell del meu cervell, escrivint paraules buides que no ho són per a mi.

I continuem.

Salut Nihilista.

Socis i demés familia Nihilista

El nihilisme és una forma de vida, simplement.

Ningú de nosaltres som nihilistes de repent, el nihilisme, com ja he dit, és una forma de vida que es forma al llarg del temps. La societat en la que vivim es la que ens ha fet pendre esta determinació fins al punt d'unir-se com a agrupació.

No som més del que som i tampoc volem ser-ho. El temps ens ficarà a cadascú on ens mereixem, de moment quintos i futbol són els nostres arguments per a sobreviure.

Com bé ha dit Tristan als comentaris, ací us deixe la relació de tots aquells que han fet alguna cosa per esta associació.

Socis fundadors del grup:

Secció vascuence:

- Euskoblaskoak (Repartidor de Biblies)
- Hewtx (Ex-venedor de productes hippies)

Secció xiita:

- Tzara Panchatantra (Arrebato nihilista)

Torn lliure:

- Baül (nihilista de manual)

Membres honorífics:

- Tata Golosa (Primera poetissa nihilista)
- El Nota (Si tinguérem deu, ell seria)

Membres nihilisto-capitalistes:

- Jolsols (Radiofònic nihil sound system)

La nostra dita:

-Futbol, quintos i microfonos.

Ens veiem als bars.

Salut Nihilista!!

Manifest Nihilista

-Nihil.